Història

Prehistòria

L'arqueologia és la que ens facilita les primeres informacions de la nostra història. Les coves artificials d'enterraments comunitaris com les de Son Hereu, Llucamet, s'Àguila, Son Cardell, Bennoc, Son Mendívil, Son Mulet i altres ens situen amb certesa en el tercer mil·lenni abans de Crist. La cultura megalítica dels talaiots ens porta a l'època més antiga, el segon mil·lenni abans de Crist.

El conjunt prehistòric de Capocorb Vell, al sud de Llucmajor, és l'exponent més conegut de l'edat de bronze. Representa un mite dins la investigació prehistòrica gràcies a la seva conservació, sens dubte deguda a la seva situació en l'àrea menys productiva del municipi i al fracàs dels projectes de creació d'una vila al segle XIV i d'una vicaria parròquia al XVII. Així mateix, hi influeix el fet de ser un dels primers llocs de l'illa que han estat excavats i estudiats, i també un dels més extensos.

Es troba sobre un terreny eminentment pla, a uns 100 m sobre el nivell de la mar. Està constituït per un nucli de tres talaiots circulars i dos de quadrats, a més de diverses construccions que els envolten i una sèrie de talaiots i altres tipus d'edificacions a la seva perifèria. Aquest complex va ser estudiat pels arqueòlegs L. Ch. Watelin, francès, i Albert Mayr, alemany, si bé les primeres excavacions científiques les va dur a terme José Colominas Roca en la dècada de 1910-20, sota el mecenatge de l'insigne prehistoriador hispà Luis Pericot. Capocorb Vell és únic a la Mediterrània occidental, i per decret de govern de data 3 de juny de 1931 va ser declarat monument històric artístic. L'home talaiòtic tenia fama de guerrer a tota la Mediterrània. Era el foner que descriu l'historiador grec Estrabó.

Fenicis, grecs, cartaginesos i romans hi deixen la seva petja fins a l'arribada del cristianisme. Una làpida fragmentada de la marina de Llucmajor és l'únic testimoni que tenim d'aquests temps, i amb ella una sola paraula a manera de topònim: Egnatuleia.

Edat mitjana

L'illa fou conquerida als musulmans el 1229 per Jaume I el Conqueridor. Llucmajor té l'origen en una alqueria del districte de Montuïri que en el Repartiment fou donada a Ramon de Santmartí i que Jaume II de Mallorca, en la seva política organitzadora del territori insular, fundà com a vila el 1300, amb el terme més extens de l'illa. La primera església de Llucmajor fou construïda el 1259. El 25 d'octubre de 1349, al pla de Galdent, tengué lloc la cèlebre batalla de Llucmajor decisiva en la guerra entre Jaume III de Mallorca i Pere el Cerimoniós, que, amb la mort en batalla de Jaume III, determinà la reincorporació definitiva del regne de Mallorca al domini directe del rei de Catalunya-Aragó.

Quan acabava el segle XIV, Joan I d'Aragó visita Llucmajor fugint de la pesta que assolava Catalunya. Més endavant, el 1386, s'edifica una església gòtica en el mateix lloc que l'actual. Quan aquestes obres estan avançades, Vicenç Ferrer visita Llucmajor. A mitjan segle XV esclata la rebel·lió contra la ciutat, i Llucmajor hi participa negant-se a plantar a la plaça el penó de la rebel·lió. La pesta torna a sembrar la mort i s'invoca Nostra Senyora de Gràcia. Des del 1501, que Gabriel Mòjer va esculpir-ne la imatge, li professen una autèntica veneració. Quan la Germania causa estralls, el 1543, el rei-emperador Carles V concedeix a Llucmajor el reial privilegi de poder celebrar fires des del 29 de setembre fins al diumenge abans del 18 d'octubre, i també mercat setmanal el dimecres i el divendres.

Edat moderna

Durant els segles XIV a XVIII la costa sud de Mallorca va estar sotmesa a la contínua amenaça d'expedicions corsàries bàrbares. Camallí, Cartogol i Barba-roja no permeten el descans dels defensors de les costes mallorquines. Les torres de s'Estelella, es cap Blanc, es cap Enderrocat i Cala Pi són testimonis d'aquelles lluites. El convent de Sant Bonaventura, obra del segle XVII, va ser el penúltim fundat pels franciscans a l'illa. L'església parroquial de Sant Miquel, obra de l'arquitecte Isidoro Velázquez, es va començar a construir el 1781, i va ser objecte de nombroses modificacions al llarg del temps. Allí descansaren les restes mortals de Jaume III. Alguns fets històrics del XIX són dignes de ser esmentats: l'alçament dels anticonstitucionalistes a Campos el 1822; la mort de Jeroni Boscana, franciscà i destacat autor indigenista que inaugurà els registres parroquials de Los Ángeles (Califòrnia); l'exclaustració dels franciscans el 1835, i la fundació de la banda de música el 1842. El 1864 s'introdueix la llum de petroli, el 1873 es constitueix la primera biblioteca popular de l'escola primària pública per donació de llibres per part del govern de la Primera República, i el 1882 s'inaugura la nova casa consistorial.

Segle XX

El 1916 el rei Alfons XIII, tenint en compte el desenvolupament i el progrés econòmic del municipi, li concedeix el títol de ciutat. El 1918 es proclama filla il·lustre Maria Antònia Salvà de la Llapassa. El 1978 Joan Carles I és nomenat batlle honorari de Llucmajor. A mitjan segle XX, el fenomen turístic es deixa sentir amb força en el terme municipal. S'Arenal, l'antic Pouet, disposava el 1995 d'uns 10.000 llits, i s'ha convertit en un lloc de diversió i oci per a milions de visitants, fins a arribar a constituir la major població flotant del municipi. Amb ell han crescut a Llucmajor fins a 18 urbanitzacions: les Palmeres, es Puigderrós, Tolleric, Cala Pi, Cala Blava, Badia Gran, Badia Blava, Vallgornera... fins a arribar a s'Estanyol. A Llucmajor sempre hi ha hagut una puixant agricultura i una nombrosa cabanya ramadera, i ha estat un dels pols industrials més importants de Mallorca en la indústria del calçat, avui substituïda per l'hotelera, la d'embotits i licors, a més d'una destacada artesania de pedra,ferro i fusta.


Source URL: http://www.llucmajor.org/historia