23 °C
Llucmajor
Llucmajor
Cap Blanc
Llucmajor
Delta

Maria Antònia Salvà Ripoll

Maria Antònia Salvà Ripoll

Poetessa, traductora i prosista.

De família de propietaris rurals i advocats, relacionada amb la Renaixença mallorquina, ben aviat conegué els seus poetes, així com la rica tradició oral de l'illa i els poemes de Verdaguer i Mistral, els seus primers models literaris cultes.

Es dóna a conèixer a finals del segle XIX amb l'esperó de Costa i Llobera, poeta amic de la família, amb qui el 1907 realitza un viatge pel Mediterrani. Triomfa en els Jocs Florals de Palma de 1903 i 1904, amb composicions sobre la natura que la relacionen amb Joan Alcover i l'anomenada Escola Mallorquina i que, alhora, la converteixen en la iniciadora d'una tradició poètica moderna escrita per dones. Col·labora assíduament en revistes i setmanaris mallorquins i del Principat i manté una estreta amistat amb nombrosos escriptors i intel·lectuals.

Els reculls poètics més importants són: Poesies (1910), Espigues en flor (1926) i El retorn (1934). El seu tractament de la natura, que coneix amb detall de naturista, evoluciona de la descripció dels treballs del camp, festivitats, jocs i tradicions a una essencialització per expressar sentiments i estats d'ànim. En els llibres posteriors Llepolies i joguines (1946), Cel d'horabaixa (1948) i Lluna de pagès (1952) hi destaquen algunes composicions antigues i una fina ironia desplegada sobre malalties sofertes i el seu estat de salut.

Coneixedora del francès, el provençal i l'italià, la traducció esdevé en ella una veritable creació. En destaquen la traducció en vers de Mireia (1917) de Mistral i Els promesos (1923-24) de Manzoni. També traduí Francis James, Andrée Bruguière de Gorgot (1918) i Poemes de santa Teresa de l'Infant Jesús (1945).

Publicà Entre el record i l'enyorança (1955), una mostra de la seva prosa recentment completada amb l'edició de Viatge a Orient (1998), que la converteix també en la pionera, entre les escriptores catalanes, de la prosa de viatges.