18 °C
Llucmajor
Llucmajor
Cap Blanc
Llucmajor
Delta

Grans fites de la Història de Llucmajor

Ciutat Llucmajor

0_1739_1  Llucmajor rebé el títol de ciutat amb un Reial Decret de 3 d'octubre de 1916, signat     pel rei Alfons XIII i pel ministre de la Governació d'aquell moment, Joaquín Ruíz   Jiménez. El govern era liberal, presidit pel comte de Romanones, el qual justament   feia poc més d'un any que havia visitat la vila.

 Si bé és cert que en principi es tracta d'un títol honorífic i polític i que les gestions   d'Antoni Catany Salvà, cap del partit liberal local, foren decisives, fent ús de la seva   amistat amb Alexandre Rosselló, aleshores governador civil de Madrid i proper al   ministre, cal afegir que la vila llucmajorera en aquests moments experimentava uns   canvis radicals en distints àmbits de la seva vida que la feien mereixedora de tal   distinció.

Els primers decennis del segle XX a Llucmajor són plens d'una sèrie d'esdeveniments encadenats que marcaran una etapa de progrés i desenvolupament. Hi ha un fort increment demogràfic que es correspon amb una etapa d'expansió econòmica. Moltes grans finques es parcel.len i es venen tros a tros, on se sembren quantitat d'ametllers. Una forta industrialització, sobretot en el ram del calçat, possibilita l'existència d'un important moviment obrer, encapçalat pels socialistes. Així, Joan Monserrat Parets a les eleccions de l'1 de gener de 1916 passa a ser el primer regidor socialista de l'Ajuntament de Llucmajor.

Per una altra banda, també s'experimenten transformacions urbanístiques destacables. L'octubre de 1916 s'inaugura el nou mercat municipal (actual peixateria), obra de l'arquitecte Jaume Alenyà. El dia 5 del mateix mes d'octubre també s'inaugura el ferrocarril Palma-Santanyí amb estació a Llucmajor, i el 25 de novembre d'aquest any hi ha una altra inauguració, la de la primera central elèctrica "El Porvenir", que obre pas a l'enllumenat públic elèctric.

Etimologia del topònim Llucmajor

0_1740_1 Segons un informe comanat a Francesc de B. Moll per l'Ajuntament de Llucmajor.

 Etimològicament parlant, sembla que tots els estudiosos coincideixen que és un   compost que té com a segon element la paraula llatina major, que significa "més   gran". Quant al primer element de la composició, sí que hi ha divergències, i s'han   exposat tres teories, segons l'origen que s'hi atribuís.

 Primera teoria: la de l'àrab lluch "ribera". Formulada per Josep M. Quadrado i   actualment rebutjada per manca de fonament.

 Segona teoria: del llatí lucus major "bosc major". Sembla l'única acceptable.   Fonèticament, representa una evolució de sons totalment conforme amb les lleis de   la  gramàtica històrica. Semànticament, és molt versemblant que l'alqueria   anomenada  Llucmajor estigués poblada d'un gran bosc, més si tenim present que el   poble del costat es diu Algaida, mot aràbic que significa "bosc".

Tercera teoria: del llatí lumen "llum". Considerada inacceptable. Els qui per defensar-la al.leguen que una torxa encesa és el símbol heràldic de la ciutat de Llucmajor, obliden un altre fet, ben comprovat: que molts d'escuts de poblacions estan mancats de fonament històric i són pures invencions capritxoses fundades en una simple semblança del nom del poble amb el de l'objecte que s'adopta com a emblema de la localitat. L'inventor de l'escut de Llucmajor es deixa endur del fet de pronunciar-se vulgarment Llummajor, per a imaginar un escut que realçàs la ciutat proclamant-la llumenar major de l'illa: llum major! Potser la pronúncia Llummajor ja ve de segles enrere, però no apareix en els documents fins a una època recent: La grafia constant en la documentació antiga presenta l'element inicial Lluc o Lluch; mai Llum.

Indústria del calçat

1_39_1 A partir del darrer terç del segle XIX es produeix a Llucmajor un desenvolupament   industrial important que afecta principalment el sector del calçat.

 El sorgiment d'aquesta indústria, segons Rosselló Verger, es pot explicar bàsicament   per dues raons. Per una banda, la proximitat de Palma com a consumidora i   exportadora; per l'altra, la baixa qualitat del sòl agrícola, que impedia un fort   desenvolupament de l'agricultura i obligava el pagès a disposar d'uns períodes de   desocupació, en els quals es dedicava a una segona activitat de caire manufacturer   que li permetia augmentar els seus ingressos.

La conquesta d'un mercat exportador significarà l'evolució de la dita indústria. El calçat passa de ser una activitat complementària a ser una dedicació alternativa a les tasques estrictament agrícoles. D'una manera gradual, els pagesos aniran abandonant foravila per incorporar-se als tallers.

L'evolució del sector del calçat es pot dividir en dos períodes:

  • 1870-1903. Conquesta i posterior pèrdua dels mercats colonials, amb les conseqüències negatives que això comporta. La crisi de 1898 provoca el tancament de molts de tallers, malgrat que alguns segueixen enviant la seva producció a les Antilles. Aleshores, per tal de pal.liar l'atur i prevenir possibles desordres socials, es promou la construcció del fort militar de Cap Enderrocat, per ocupar els sabaters sense feina que ja no poden tornar a les tasques estrictament agrícoles.
  • 1904-1936. Recuperació i consolidació del sector per la penetració a nous mercats, com és el peninsular, i per l'aprofitament de les millores de comunicació amb Palma, especialment a partir de 1916, amb l'establiment de la línia ferroviària Palma-Santanyí, que passava per Llucmajor, cosa que permetia que les sabates fabricades a Llucmajor poguessin arribar al més aviat possible al port de Ciutat per tal de ser exportades a la Península. S'inicia una etapa d'auge que es veurà alterada per la inestabilitat del mercat. Les conseqüències de l'entrada en els mercats peninsulars foren : 1. El sector no patí tan greument les conseqüències de la fi de la Primera Guerra Mundial, ateses les cancel.lacions de comandes de calçat. 2. L'arribada a Llucmajor de capitalistes de fora de Llucmajor, que s'introdueixen dins la indústria sabatera. La vinguda d'aquests empresaris s'ha d'entendre per la facilitat de transport dels parells de sabates produïts i pels baixos salaris que cobraven els sabaters llucmajorers en relació amb els de Ciutat, la qual cosa reduía els costos de producció. Aquest fet romp el caràcter autòcton que fins aleshores havien mantingut la totalitat dels tallers de Llucmajor.

A més de la proliferació del nombre de tallers, també cal destacar la introducció de la mecanització entorn dels anys 1909-10, malgrat que aquesta es farà d'una manera tímida i no generalitzada, i no serà fins al 1929 quan el taller de Can Reus tecnifiqui tot el procés de producció, fet que suposarà l'acomiadament de la meitat de la plantilla de treballadors.

Entre 1926 i 1936, el sector pateix una nova crisi que s'acaba amb la Guerra Civil, quan la producció de sabates servirà per proveir l'exèrcit nacional.

Una de les conseqüències del desenvolupament industrial a Llucmajor va ser el naixement del moviment obrer. De la mateixa manera que el sector dominant dins la indústria era el calçat, en les organitzacions obreres va ser el sindicat de sabaters La Recompensa del Trabajo (1901), els dirigents del qual varen fundar el 1905 l'Agrupació Socialista de Llucmajor.

Entre 1950 i 1960 es va acoseguir entrar en els mercats dels Estats Units i d'Europa, mentre es mantenia la presència en el mercat estatal. L'any 1958 apareixen censades 44 fàbriques amb 1.400 obrers, a més dels submergits, especialment dones.

A partir dels anys 1978-1980 una greu crisi afecta de manera general tot el sector illenc, que provoca el tancament progressiu de la majoria de fàbriques de sabates. L'hoteleria i la construcció reemplacen la indústria sabatera.

Fires de Llucmajor

fires Les Fires de Llucmajor se celebren des de 1546, després que Carles V donàs permís i   de guanyar dos plets a Inca i Sineu.

 El 1543, l'emperador Carles V concedí a Llucmajor el reial privilegi de poder celebrar   fires des del 29 de setembre (Sant Miquel) fins al diumenge abans del 18 d'octubre   (Sant Lluc), i també mercat setmanal els dimecres i els divendres. Les fires comencen   el dia de Sant Miquel amb el pregó de fires i durant els dies de fires hi ha exposicions,   concursos, etc. El dia més destacat és el de la darrera fira, el diumenge abans de   Sant Lluc.

El 16 de juliol de 1542, el Consell de la Vila, presidit aleshores per Antoni Puigserver, va acordar demanar al rei que permetés dur a terme un mercat setmanal i fires "perpètues", com les que ja existien a Sineu i a Inca. El permís de Carles V per realitzar mercats i fires de Sant Miquel a Sant Lluc va ser una realitat dia 1 de maig de 1543.

Així arribà el privilegi reial que canviaria l'activitat comercial del poble i del seu entorn. Però no arribà ben bé la fira, ja que, arran del privilegi d'oganitzar fires concedit a Llucmajor el 1543, "Inca i Sineu varen interposar un plet, que Llucmajor va guanyar tres anys després. I així, el 1546 es va fer la primera fira", aclareix Barros.

Les fires han canviat amb el temps i han passat d'un vessant eminentment agrícola, a una de més industrial, artesanal i comercial. Malgrat tot, hi ha coses que perduren amb els anys. Anar a les fires de Llucmajor i no tenir una 'bona fermança' és com no haver-hi anat. I és que aquesta paraula que encara s'utilitza a Llucmajor té una estreta relació amb les fires. Segons el diccionari Alcover-Moll, una fermança és "una joia o altre objecte que els enamorats compren a la fira per obsequiar llurs estimades". A més, la definició puntualitza: "es mira molt això de les fermances, sobretot a Llucmajor: si el jove no regala tal objecte, és que no vol tal al·lota; si aquesta refusa la fermança, és senyal que no vol l'enamorat".

Avui, el sentit de l'expressió no és tan estricte i equival a "bona fira!", però encara es recorden gloses que fan referència a aquesta antiga tradició. "Jo sé un fadrí que té /una fermança comprada / per donar a s'enamorada / si festeja l'any que ve", recull el cançoner del pare Ginard.

El privilegio de la ferias de Lluchmayor 1543

Les fires de Llucmajor. Estampes de la seva història i folklore